jueves, septiembre 27, 2012

i ara què?

Després de l’estiu, Osona.com ha tornat a obrir la secció d’articles d’opinió, una oportunitat de reflexionar sobre l’actualitat. Personalment, vull aprofitar aquestes primeres línies per agrair que comptin amb mi i, lògicament, aquesta setmana, l’anàlisi de l’actualitat està clarament marcada per la manifestació del passat dia 11, una de les més importants que hem tingut a Catalunya i que ha tingut una important presència d’osonencs i osonenques.


El lema de la manifestació era inequívoc: “Catalunya nou estat d’Europa”. Per tant, tots els presents a la manifestació acceptaven que la seva presència s’associés a la demanada de la secessió de Catalunya d’Espanya. Motiu suficient perquè el PSC no participés de la manifestació, ja que no som un partit independentista.

Personalment, comparteixo les reflexions que feia el primer secretari del PSC, el company Pere Navarro, que es va reafirmar amb els valors de: democràcia, catalanisme, federalisme i d’esquerres i es va comprometre a que el PSC segueixi treballant per la unitat civil del poble de Catalunya, per l’aprofundiment del seu autogovern, per un finançament just i per la cohesió social. Perquè des del PSC volem que les llibertats nacionals i el progrés social vagin units.

No obstant, no podem negar l’èxit de la manifestació i hem de reflexionar, amb les diferents causes de tensió social i política que estan presents avui a Catalunya i que es van visualitzar el passat dia 11, com:

1. Els sentiments actuals de desencís i decepció en relació amb Espanya.

2. La manifestació reivindicava clarament la independència i, en definitiva, la preocupació amb un autogovern insuficient i un finançament injust. Tanmateix, el finançament i l’autogovern també es poden millorar des del federalisme. No oblidem que el finançament que tenim actualment és el millor que ha tingut mai Catalunya!

3. El govern d’Espanya ha de donar una resposta inequívoca, a l’alçada de les expectatives del poble de Catalunya. Mai en la curta història de la nostra democràcia havia crescut tant, i en tan poc temps, la tensió territorial entre els catalans envers la resta d’Espanya i, és clar, que les polítiques, recentralitzadores i regressives, del Partit Popular són protagonistes d’aquesta tensió mai coneguda.

4. El Govern de Catalunya i el president de Catalunya no poden continuar mantenint-se al marge del clam que ell mateix va fer seu. El resultat de la manifestació obliga al Govern, i a CiU, a abandonar definitivament l’ambigüitat davant el conjunt del poble de Catalunya i a posicionar-se clarament sobre quin és el seu camí: el del pacte fiscal i, per tant, el de la negociació amb Espanya, o el de la independència. I si aquest és el debat, des del PSC, estem per l’acord i la negociació. Volem impulsar un nou marc de relacions federals entre Catalunya i Espanya, que doni resposta a aquestes demandes i a aquest greuge que sent majoritàriament el poble de Catalunya.

5. No s’ha posat remei al cop rebut pel progrés de l’autogovern de Catalunya a causa de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.

6. El sistema politicoinstitucional no és capaç de donar resposta als problemes de la ciutadania i existeix rebuig a les polítiques de regressió social, que estan fent retrocedir el nostre model propi de cohesió. Amb aquest context socioeconòmic, cada vegada més gent associen la independència com una solució a la crisi actual. No obstant, la independència si no és d’esquerres pot comportar més retallades i més desigualtats socials. En aquest sentit, és interessant la reflexió d’en jordi Serrano: “Ara estem vivint uns moments de canvi de rumb derivats de la manca de resposta del federalisme a la manifestació de juliol del 2010. Es veia a venir. El federalisme ha estat hegemònic des de la transició, ara ja no. Cal fer com Pi i Margall a finals de segle XIX, reclamar una entesa entre federalistes i independentistes (republicans i catalanistes) en la defensa d’una Catalunya amb una hegemonia d’esquerres en el seu disseny. Si no el primer conseller d’economia i finances del Govern de la Generalitat d’una Catalunya independent serà un neoliberal com Sala Martín i jo hi vull en Vicenç Navarro construint el millor estat del benestar d’Europa”.

El que està clar és que amb les reaccions a la manifestació es visualitzen els interessos i les diferències entre partits. Per exemple, estic content que el secretari general del PSOE, en Rubalcaba, al valorar la manifestació, deixés constància de que Espanya té un problema. En canvi, el PP, segueix fent declaracions com: “Mas y CiU han traspasado la línea roja. Pasan del planteamiento de pacto fiscal que muchos podían entender al error histórico de la independencia”. Perquè, des del meu punt de vista, l’error no és que la gent s’hagi manifestat, sinó que tanta gent hagi trobat motius per reclamar la independència.

Desprès d’aquestes reflexions, el que està clar és que la manifestació del passat dimarts obre una sèrie d’interrogants i la possibilitat de debatre els avantatges i inconvenients, reals, d’aquesta independència anhelada per un sector important de la societat civil catalana. Un debat que ha d’analitzar si la independència és l’únic model que aportarà millores en el finançament i l’autogovern. Segurament, aquest debat ha de finalitzar amb la convocatòria d’un referèndum.   Josep Paré Aregall @jparegall ------------------------- (Article publicat a osona.com el 16/09/2012)

Polítiques socioeconòmiques en temps de crisi

El més important que hauríem de tenir en compte com a societat (i vetllar-ho des de les administracions públiques) és que en temps de crisi les diferencies socials no augmentin. I, també, que la convivència no es trenqui.


La crisi actual ha vingut desprès d’una època de bonança econòmica molt important on el creixement econòmic es va basar, en bona part, en el sector de la construcció i en poder accedir al crèdit fàcilment. El que és més preocupant d’aquest passat no tan llunyà és que la cultura de l’esforç i la solidaritat van perdre significat enfront de l’individualisme i el diner fàcil (amb el mínim esforç). En l’actualitat, això representa que hem de revaloritzar els valors de l’esforç i la solidaritat i que les expectatives reals que tenim com a societat, i que tenen les empreses i famílies, són incertes i, en la majoria de casos, requereixen de canvis personals significatius.

Per tant, com administració pública, i com a societat, hem de demostrar que, tot i que podem oferir poques solucions a curt termini i que la dificultat per trobar feina en poc temps es elevada, que les administracions locals estem al servei dels ciutadans i volem treballar per no deixar ningú exclòs de la societat.

Des dels municipis, amb la voluntat de treballar mesures que aportin solucions concretes a la conjuntura de crisi econòmica actual, hem de desenvolupar projectes que es basin en treballar de forma integrada des dels serveis de promoció econòmica, l’àrea de benestar social i els espais de formació d’adults. I aquest treball, hauria d’esta basat amb els següents objectius:

- treballar des de la proximitat
- optimitzar els recursos existents
- treballar de forma transversal i en xarxa entre els serveis del propi municipi
- donar solucions reals a les necessitats personals
- vetllar per la convivència del món local

La necessitat d’aquest treball coordinat sorgeix de visualitzar que, amb el context de crisi actual, les necessitats personals i solucions a aplicar no són iguals per a tothom ja que la crisi accentua les diferències. És en moments com aquest quan la integració laboral i social pren una rellevància cabdal i les solucions no són úniques ni globals, sinó que es requereix d’un treball individualitzat, integral, creatiu i adaptat a les necessitats de cada persona.

Evidentment, tot aquest treball que podem i hem de fer des dels municipis per garantir la igualtat d’oportunitats, i evitar que la convivència es trenqui, topa amb les mesures que s’estan prenent des del govern central (PP) i autonòmic (CiU) que retallen els recursos per: poder oferir plans i oficines d’ocupació, per oferir polítiques educatives, per fer polítiques socials, etc.

Tanmateix, des dels municipis, si amb aquest treball basat en la proximitat aconseguim generar confiança i il·lusió i aprofitem les xarxes socials que existeixen a cada poble, a mig termini podrem aconseguir que el capital humà de la nostra societat s’hagi revaloritzat i puguem afrontar el futur amb més bones expectatives.

L’exemple més clar seria amb el nombre d’aturats que hi ha en un municipi. Perquè darrera de cada aturat hi ha una problemàtica i una necessitat diferent. Per exemple: Tots busquen feina? Tots tenen les mateixes probabilitats per trobar feina? Tots tenen les mateixes necessitats? Tots els aturats d’un poble estan registrats a l’Oficina de treball? Evidentment les respostes són que no! Per tant, el que s’ha de fer des de l’àmbit municipal es intentar conèixer aquestes realitats i planificar plans de treball individuals que a mig termini puguin aportar solucions.

De les necessitats i/o habilitats que s’han de treballar bàsicament podríem diferenciar:

- les necessitats socials
- les necessitats laborals
- les necessitats formatives
- les habilitats per emprendre activitats econòmiques
- entitats o persones que tenen altres interessos i/o necessitats

Acabaré l’article amb l’exemple de la formació. Que la formació és important ningú ho pot negar. Que la formació ajudarà a tots els desocupats a trobar feina això tampoc és cert. Per tant, amb el problema que ens trobem és que hi ha dos paranys: el primer que és assegurar que la formació és imprescindible i el segon, dir que formar-se no serveix per res.

Jo prefereixo pensar que a cada persona la formació adequada li serà d’utilitat si per les seves expectatives laborals o personals li aporta un valor afegit en el seu currículum o a nivell personal. Per exemple, certificar els coneixements en Tecnologies de la Informació i la Comunicació (ACTIC) és vàlid per a molts ventalls de professionals, però no per a tots. Igual que els idiomes, que és útil per a molta gent, però no per a tothom ni de la mateixa manera. Per tant, no desprestigiem (i potenciem) el fet de formar-se, però tampoc el sobredimensionem com a solució per a tot i en tots els casos.

En fi, el moment és molt complex, però precisament per aquest motiu no podem deixar que la convivència i les igualtats d’oportunitats desapareguin perquè això, com a societat, ens farà més pobres. I com administracions, enlloc de culpar i justificar les retallades per la situació econòmica, el que ens hauria de preocupar és com afecten les decisions polítiques a les famílies i a les empreses del nostre país. Hem de generar oportunitats, il·lusió i confiança des del sector públic.

Josep Paré Aregall
@jparegall
--------------------
(Article Publicat a osona.com el 29/06/2012)



Dreta i esquerra no és el mateix!

(Article publicat a osona.com el 30/05/2012)

Amb la bonança econòmica, els partits majoritaris o tradicionals, amb la voluntat d’ampliar el seu nombre de votants van centrar les seves polítiques i discursos perdent (o deixant de banda) la seva ideologia tradicional... i amb la situació actual han acabat perdent la credibilitat. I, el que és més greu, la confiança de la població, perquè ara la gent necessita propostes concretes per als problemes que estem tenint com a societat, tot i que és important matisar que les possibles solucions no seran iguals si les apliquen governs de dretes que d’esquerres.


No obstant aquesta realitat, l’esquerra sempre ha intentat reafirmar les seves polítiques i conviccions, a diferència de la dreta, que sempre ha negat la seva ideologia i s’ha volgut posicionar com el referent del centre en el debat. I si en aquest fet hi sumem errors que s’han comès des dels governs i que des de certs mitjans de comunicació i tertulians tendenciosos s’ha afirmat que esquerra i dreta són el mateix, això ha contribuït que els partits hagin desorientat el seu votant, hagin perdut el suport majoritari de la població i els beneficiats n’hagin sigut nous partits que amb els seus discursos populistes, demagogs i sense tabús s’han posicionat com els referents de la dreta o l’esquerra amb les seves propostes. D’exemples en trobaríem varis, però segurament els més clars i propers son França o Grècia.

També és cert que els resultats vénen condicionats per la percepció que tenen els votants de la gestió dels governs anteriors... però el que està clar es que la gent te problemes socioeconòmics importants i vol solucions! I, evidentment, per buscar aquestes solucions, acaba optant per votar aquells partits que fan les propostes en què ideològicament s’hi senten mes identificats. Per tant, centrar el debat entre esquerra i dreta i visualitzar les diferències no només és útil, sinó que també és necessari per recuperar la confiança de la població en la política, especialment, perquè la població vol missatges clars i solucions concretes. I en aquest sentit és important dir que les mesures i solucions que es proposen des de la dreta o des de l’esquerra no són les mateixes... i el que és més greu, les conseqüències per a la població, tampoc.

A Catalunya, no obstant, hi ha un problema afegit. El conflicte territorial mal resolt amb Espanya fa que els ciutadans també esperem que els partits no només centrin el seu discurs entre l’esquerra i la dreta, sinó que també posicionin el seu perfil polític amb la defensa dels interessos nacionals. I així el votant no només ha de votar entre partits d’esquerra o dreta, sinó que també ha de definir el seu vot entre aquells partits que defensen millor els interessos de Catalunya. En aquest aspecte, a mi m’agradaria apel·lar que la gent analitzes els fets i no les paraules de certs partits.

Evidentment que és important defensar Catalunya! Però també és important defensar els drets i deures dels catalans i catalanes. I amb el context actual, no només hem de defensar l’autogovern de Catalunya sinó que hem de defensar els serveis públics que garanteixen la igualtat dels ciutadans. O el que és el mateix, no podem deixar que darrera els debats nacionals es distorsionin o s’amaguin les retallades. A Catalunya trobaríem exemples, però a Espanya també. Una de les polítiques amb més habilitats per desviar l’atenció dels debats es Esperanza Aguirre. Aquesta setmana, quan s’ha fet públic que Madrid ha mentit amb les xifres del dèficit de la seva comunitat autònoma ella, com a presidenta, ha sortit amb declaracions que barregen el futbol i la política i així, una vegada més, ha desviat l’atenció mediàtica.

Tanmateix, penso que ara més que mai, hem d’aprofitar la crisi econòmica per dir que esquerra i dreta no són el mateix i que les polítiques que es fan des de la dreta perjudiquen als més desafavorits. Un bon exemple, el vaig sentir aquest diumenge (1), quan l’exministre d’Educació, el sr. Mayor-Zaragoza va dir: “No podem culpabilitzar de la mateixa manera les comunitats autònomes que el seu dèficit és per haver construït escoles i hospitals, que les comunitats que tenen dèficit per haver fet inversions o despesa que no ha revertit en millorar el benestar dels seus ciutadans, com fer un circuit urbà de fòrmula1”. A més, l’exministre va parlar de les desigualtats que es poden crear, quan es posen barreres d’entrada per accedir a l’educació o quan l’accés a la sanitat deixa de ser universal i gratuït.

És cert que ara hi ha menys recursos, però precisament per aquest motiu no podem renunciar a tot el que s’ha lluitat al llarg del segle XX i que ha permès augmentar la convivència i garantir l’estat del benestar a la nostra societat. I menys ho podem acceptar, quan totes les retallades que es fan i que es proposen tenen uns clars interessos de privatització dels serveis públics, que lluny d’optimitzar l’eficiència de l’administració pública i millorar els serveis públics, del que servirà realment és per carregar-s’ho tot i augmentar les desigualtats entre els més rics i els més necessitats. Realment volem això?

Solucions n’hi ha, segurament no totes a curt termini i algunes requereixen el consens de diferents forces polítiques. Com seria l’exemple de que Catalunya ha de seguir millorant el seu model de finançament, però no oblidem que l’actual és el millor que ha tingut Catalunya i que els pitjors models de finançament per Catalunya han sigut els que van pactar CiU i el PP el 1996 i 2001. I és que a diferencia del que ens volen fer creure, CiU sempre ha preferit els pactes amb el PP per poder desenvolupar polítiques de dretes a Catalunya encara que això afectés al benestar dels catalans i catalanes i perjudiqués els interessos de Catalunya.

El que està clar és que disminuir les beques en educació i augmentar el cost d’estudiar FP o estudis universitaris no farà que tinguem una població més preparada i encara menys que el futur sigui més pròsper i just del que tenim actualment. Ans al contrari!

Ara, amb la crisi, hem de reivindicar que volem polítiques socials des de les administracions públiques perquè amb l’excusa de la conjuntura socioeconòmica actual no podem deixar que CiU i PP es carreguin tots els serveis públics que hem aconseguit tenir. Precisament, la crisi hauria de servir per reafirmar les nostres conviccions d’una societat solidària que reclama polítiques d’esquerres que no deixin de banda els més desafavorits i que, des dels governs, es defensi la igualtat d’oportunitats i es facin polítiques per garantir l’accés a l’educació i a la sanitat i polítiques actives que fomentin l’ocupació i reactivin l’economia.

Josep Paré Aregall
@jparegall

-----------------------------

(1). Diumenge 20 de maig de 2012 al programa “Salvados” d’en Jordi Evole

martes, marzo 27, 2012

UN NOU PACTE FISCAL PER CATALUNYA

Pere Navarro, el dia que va presentar el Pacte Fiscal que defensem com a NOU PSC va dir: “La gran preocupació de la majoria dels nostres ciutadans avui dia se centra en la crisi econòmica i en la seva situació laboral […], en la necessitat de tenir un cert confort i tranquil·litat a la seva vida, uns serveis públics de qualitat que no els generin més incerteses, sinó que els donin la seguretat que els seus fills rebran una educació de qualitat, que els seus familiars seran atesos amb tots els recursos disponibles si es posen malalts i que tindran una segona oportunitat si la vida els canvia inesperadament.” El Nou Pacte Fiscal ha de servir per reclamar, ara més que mai, un tracte just i equitatiu per Catalunya (tan pels ciutadans que hi vivim com pel repartiment territorial que es fa des d’Espanya) perquè actualment, la solidaritat territorial esta perjudicant les nostres possibilitats de sortir de la crisi.


M’agradaria destacar, que el model actual de finançament és el millor que ha tingut mai Catalunya i és el que ens ha aportat més autogovern però encara es pot millorar l‘autonomia tributària i la solidaritat s’ha de revisar, perquè ara Catalunya necessita més ingressos per evitar les retallades que esta fent el govern de CIU i del PP i que disminueixen la qualitat dels serveis públics i que ens impedeixen fer noves inversions i aplicar mesures que ajudin a reactivar l’economia.

El nou pacte, només es pot aconseguir des de la negociació política i des de les institucions democràtiques. Per aquest motiu, m’agradaria que gairebé quaranta anys després de recuperar el dret de triar democràticament als nostres representants polítics, crec que seria interessant, que qui encara gaudeix de prestigi i reconeixement social: les Universitats, analitzessin el per què del ressentiment que alguns tertulians, comentaristes o opinadors de determinats mitjans de comunicació o per part, també, d’alguns poders econòmics tenen tant interès en llençar missatges perquè la política democràtica perdi prestigi i liquidar el que tant va costar de conquerir als nostres pares i avis: la il·lusió per triar cada 4 anys qui ha de dirigir la política del nostre municipi o del nostre país.

És evident que el model actual dels partits polítics no és perfecte i que cal obrir-se més a la societat, escoltar a la gent. Com també és evident que els governs han de recuperar el control de l’economia perquè el lliure mercat ens ha dut a un estat de profunda debilitat.

El discurs que l’esquerra europea i, especialment, el socialisme està introduint de gravar amb nous criteris impositius a qui més té per poder garantir l’estat del benestar que tant ens ha costat aconseguir està impulsant una nova esperança en la ciutadania davant la política de retallades que imposa la dreta europea i que ha acceptat com a seva el President Mas.

La gran preocupació de la majoria dels nostres ciutadans avui a dia se centra en la superació de la crisi econòmica i en la seva situació laboral, amb tenir una feina digna que els reporti uns ingressos suficients per mantenir una vivenda i poder seguir gaudint d’uns serveis públics de qualitat. Garantir aquests drets bàsics i el sosteniment dels serveis públics ha de ser un objectiu ineludible que hem de tenir com a país.

Podem arribar a entendre’s en aquest tema com en moltes ocasions, amb la resta de forces polítiques catalanes, convençuts que en política fiscal l’acció unitària solament pot beneficiar al conjunt dels catalans i les catalanes. Perquè un pacte únic de CiU i PP com està succeint amb la reforma laboral o el decret de mesures d’augment de l’IBI, de retallades, no beneficia en absolut als interessos de la majoria de famílies catalanes.

martes, marzo 13, 2012

#NouPSC Osona

El passat mes de desembre, s’iniciava la renovació nacional del PSC amb el 12e congrés del PSC. Un congrés, que en el seu moment ja ho vaig valorar des del twitter, va ser un bon exemple de que el Partit dels Socialistes de Catalunya ha après dels errors del passat i vol recuperar el vincle amb la societat civil, reafirmar el seu esperit municipalista i crear espais de debat per tornar a generar il•lusió amb els votants progressistes de Catalunya.


Un cop renovada la direcció nacional del PSC, s’han de renovar les direccions territorials, i el passat 24 de febrer el PSC Osona vàrem fer l’assemblea comarcal per escollir la nova executiva. Una assemblea participativa que es el millor exemple que el PSC, a Osona, segueix sent un partit fort i amb persones compromeses amb els valors socialistes i catalanistes.

D’aquesta assemblea se n’han de destacar tres aspectes: el primer i més important, es que en Miquel Arisa, desprès de 16 anys liderant el PSC a la comarca d’Osona deixava pas a un nou equip. El segon, l’àmplia participació de militants socialistes que es van mobilitzar per expressar, la seva opinió, de quin model de direcció volien pel PSC a Osona. Finalment, l’últim aspecte va ser el debat, fruit de la possibilitat d’escollir entre dues executives. Per tant, tots plegats hem d’estar satisfets, que en el moment actual, dues persones amb il•lusió i ganes volguessin liderar el treball que s’ha de fer a la comarca.

Tanmateix, no puc obviar, que de l’assemblea, des de certs àmbits, se n’ha volgut fer una lectura esbiaixada. Per exemple, a l’assemblea no es van fer unes primàries. Sinó, que hi van haver dos candidats que es van postular i amb les negociacions prèvies van poder sumar suports per crear un equip de treball. L’altre aspecte, es que no va ser una votació del territori contra Vic i Manlleu, com tampoc penso que fos Vic i Manlleu contra el territori.

M’agradaria destacar que de tot aquest procés, el que n’ha sortit més reforçat es el PSC a Osona. Ja que ha demostrat que és un partit format per persones que volen treballar pels valors progressistes i catalanistes a la comarca, però el màxim esforç l’hem de centrar en fer polítiques de proximitat, articular grups de treball en els diferents municipis d’Osona (per poder-se reivindicar com uns bons gestors públics compromesos amb les necessitats socials) i defensar els serveis bàsics de qualitat, especialment, amb la sanitat i l’educació.

No obstant, crec que només s’equivoca qui fa coses i que tots hem de ser responsables dels nostres errors i que, precisament, aprendre d’aquests reforça els projectes. Per molta gent, seria fàcil veure que el resultat ajustat de l’assemblea evidencia un trencament del partit a Osona. Però, per contra, fruit dels contactes d’aquests dies, del que ha servit el procés, es per veure que hem de sumar esforços per millorar els resultats, recuperar alcaldies, seguir treballant des del compromís i la proximitat en aquells municipis on governem i, en aquells municipis on podem millorar els resultats, dinamitzar grups i activitats per generar il•lusió i reivindicar polítiques socials.

Ara més que mai hem de fer autocrítica i treballar per generar confiança! Aquesta setmana, em recordava un bon amic, que els que creiem amb la política no podem deixar que la corrupció i la demagògia desprestigi la democràcia ni els partits polítics actuals, ans al contrari, des dels partits hem de ser capaços de generar il•lusió. Perquè la gent creu en la política i els hi hem de demostrar que: ni tots els partits, ni no tots els polítics som iguals, perquè ara més que mai hem de reivindicar, des dels diferents pobles i ciutats d’Osona, que no es el mateix les polítiques d’esquerra que defensa el PSC que les polítiques de dreta que fa CiU amb el suport del PP.

Article osona.com
@jparegall
facebook.com/jparegall

Centelles, 13 de març de 2012

jueves, febrero 09, 2012

El PSC hi ha sortit guanyant


Aquest cap de setmana he tingut la sort d’esta a Sevilla en el 38è congrés del PSOE com a delegat del PSC Osona. Primer de tot vull aprofitar aquestes línies per agrair els companys del PSC Osona l’oportunitat que m’han ofert de viure en primera persona aquesta experiència inoblidable i per altra banda, vull agrair la companyia de l’amic Jordi Albareda, que ell hi assistia com a observador del PSC Osona.

Si dic que ha estat un congres històric i inoblidable es perquè realment ho penso i perquè hi ha fets que així m’ho fan pensar, com l’ajustat resultat, el context amb el que s’ha produït i el protagonisme que ha tingut el PSC.

El congres, ha tingut diferents debats, no tots ben explicats i alguns distorsionats expressament (des dels propi delegats fins a la Premsa). En aquest sentit, la diputada al Parlament de Catalunya i membre de l’executiva del PSC la Laia Bonet escrivia en un article a El Mundo: “Lamentablemente, ninguno de los dos candidatos planteó abiertamente la cuestión, ni tampoco los problemas de modelo de Estado. Una oportunidad perdida. Sea por estrategia, por táctica, o por ambas cosas a las vez, se prefirió el lenguaje sutil que el debate a fondo. [...] El PSOE ha interiorizado demasiado pronto -y la victoria del PP ayuda a crear este complejo acobardado y cautivo- que una parte muy importante de sus problemas es que les han robado la bandera de España […]. Ha sido la incapacidad para presentar un modelo de España moderno, contemporáneo, valiente y auténticamente federal, lo que nos ha llevado a la pérdida de referencias. En ausencia de convicciones profundas, han ganado los que no dudaban. No nos creíamos la España plural, y ganó la España simple. Nuestra posición era pose y cálculo. Y acabamos retratados frente a las evidencias de nuestras incoherencias. Pero los problemas que no se pronuncian, que se evitan, que no se resuelven, siguen ahí. Tenemos la última oportunidad. Y nos toca intentarlo en un momento de máxima debilidad del PSC y del PSOE, que genera y favorece los procesos y los pensamientos conservadores. [...] La relación federal debe continuar y ampliarse, actualizando e incorporando nuevos mecanismos que fortalezcan la voz del PSC en el debate político y avanzar en el debate dentro del socialismo español y catalán para realizar el ideario federal que compartimos”.

I bé, jo comparteixo plenament aquestes paraules, perquè crec que el PSC d’aquest congrés n’ha sortit reforçat. Abans d’explicar els motius, crec que hi ha dos fets que justifiquen el posicionament del PSC que s’han de tenir presents: El primer, perquè la candidata Carme Chacón tothom sap que es militant del PSC però tothom coneix que ella no ha lluitat com a PSC per ser la Secretaria General del PSOE. Sinó que ho ha fet a títol personal perquè ella pensava (i segueix creient) que es la persona ideal per retornar la il•lusió i confiança als votants del PSOE que l’han perdut. I per altra banda, el PSC s’ha vist en un mar entre dos aigües, ja que havia d’escollir entre dos bons candidats, amb un discurs semblant però amb maneres d’executar-lo diferent. I al final la proximitat amb el PSC i amb el federalisme han sigut motius suficients per donar suport a la Chacón. Aquest fet es pot explicar amb un exemple de l‘amistat: Els nostres amics no sempre fan allò que creiem que es el millor ni per el grup ni per ells mateixos, però precisament com que són amics els hi donem confiança i els acompanyem en el camí, encara que sigui desencertat seguir avançant. Doncs, amb la Carme, en el fons, crec que ha passat alguna cosa semblant: Ella creia que podria liderar el canvi en el PSOE i com a companya del PSC no l’hem volgut deixar sola en aquest procés.

En definitiva, si dic que el PSC hi ha sortit guanyant, es per aquests 5 motius:

1.- Tots els mitjans i altres partits polítics esperaven que guanyes la Carme Chacón per poder dir que el PSC i PSOE són el mateix i que s’havia acabat marcar perfil propi. Jo penso que no es veritat, però tot i així, com que en Rubalcaba serà el Secretari General del PSOE, el nou PSC i el seu primer secretari Pere Navarro podran marcar el perfil propi que una part dels nostres votants ens demanen i defensar, més que mai, els drets i deures dels catalans i catalanes.

2.- Com que no han pogut dir que el PSC i el PSOE som el mateix, ara diuen que hem quedat fora de joc i amb menys protagonisme que abans. Quan en canvi hi seguim tenint 2 representants a l’executiva federal com fins ara, i un dels representants es el Pepe Zaragoza que, per la gent que no el coneix, us puc assegurar que es un dels polítics catalans que coneix més bé les diferents realitats que existeixen a Catalunya (per cert, qui em sap dir els 2 representats que hi teníem actualment?).

3.- Un altre aspecte positiu es que el PSC ha demostrat que tot i les discussions polítiques que poguéssim tenir en el nostre congrés, hem anat al congrés del PSOE, com un partit unit, a defensar un model de partit que tingui en compte les diferencies territorials que existeixen a Espanya. En canvi, m’ha sorprès molt, com la majoria de territoris hi arribaven amb confrontacions internes importants que, lògicament, s’han traslladat a la votació final.

4.- La Laia Bonet ho deia subtilment en el seu escrit però es cert que hi ha comunitats autònomes d’Espanya que atribueixen els mals resultats del PSOE per totes les reivindicacions que s’han fet des de Catalunya i que en Zapatero hi ha donat suport, perjudicant altres territoris estatals. Reivindicacions que per nosaltres són licites i que encara n’han quedat pendents, però hem de tenir en compte que CiU no les havia aconseguit (ni demanat!) i que el PP ho ha aprofitat per fer demagògia i desgastar al PSOE a Espanya. Com per exemple: el retorn dels papers de Salamanca, es va derogar el Pla Hidrològic Nacional (CiU en el seu moment hi havia votat a favor i el PP actual en torna a parlar), les millores del finançament (més participació en els impostos, més autonomia, menys desigualtats amb altres comunitats, etc.), l’aprovació del nou estatut (recorregut pel PP de Rajoy que actualment CiU hi pacta sense cap problema), etc.

5.- I finalment des del PSC hem evidenciat i reivindicat que creiem en un socialisme que defensa que Espanya es plural i que creiem en l’integració europea. Per tant, el congrés ens ha servit per reafirmar que creiem en el socialisme i que defensem una Espanya Plural i Federal.

Podria allargar-me en l’escrit i analitzar algun dels tòpics que he llegit i sentit aquests dies perquè m’han demostrat que moltes vegades s’opina des del desconeixement i des d’opinions preconcebudes. Però bé, prefereixo acabar amb una reflexió amb veu alta: com a societat volem una dona com a presidenta? Encara que ens a sobti aquesta pregunta, quan hi van haver les primàries dels Estats Units, diferents analistes van confirmar que EEUU preferia una persona negre presidenta del seu país abans que una dona presidenta. Potser a Espanya ens passa el mateix?

Josep Paré Aregall
@jparegall
facebook.com/jparegall