M’agradaria destacar, que el model actual de finançament és el millor que ha tingut mai Catalunya i és el que ens ha aportat més autogovern però encara es pot millorar l‘autonomia tributària i la solidaritat s’ha de revisar, perquè ara Catalunya necessita més ingressos per evitar les retallades que esta fent el govern de CIU i del PP i que disminueixen la qualitat dels serveis públics i que ens impedeixen fer noves inversions i aplicar mesures que ajudin a reactivar l’economia.
El nou pacte, només es pot aconseguir des de la negociació política i des de les institucions democràtiques. Per aquest motiu, m’agradaria que gairebé quaranta anys després de recuperar el dret de triar democràticament als nostres representants polítics, crec que seria interessant, que qui encara gaudeix de prestigi i reconeixement social: les Universitats, analitzessin el per què del ressentiment que alguns tertulians, comentaristes o opinadors de determinats mitjans de comunicació o per part, també, d’alguns poders econòmics tenen tant interès en llençar missatges perquè la política democràtica perdi prestigi i liquidar el que tant va costar de conquerir als nostres pares i avis: la il·lusió per triar cada 4 anys qui ha de dirigir la política del nostre municipi o del nostre país.
És evident que el model actual dels partits polítics no és perfecte i que cal obrir-se més a la societat, escoltar a la gent. Com també és evident que els governs han de recuperar el control de l’economia perquè el lliure mercat ens ha dut a un estat de profunda debilitat.
El discurs que l’esquerra europea i, especialment, el socialisme està introduint de gravar amb nous criteris impositius a qui més té per poder garantir l’estat del benestar que tant ens ha costat aconseguir està impulsant una nova esperança en la ciutadania davant la política de retallades que imposa la dreta europea i que ha acceptat com a seva el President Mas.
La gran preocupació de la majoria dels nostres ciutadans avui a dia se centra en la superació de la crisi econòmica i en la seva situació laboral, amb tenir una feina digna que els reporti uns ingressos suficients per mantenir una vivenda i poder seguir gaudint d’uns serveis públics de qualitat. Garantir aquests drets bàsics i el sosteniment dels serveis públics ha de ser un objectiu ineludible que hem de tenir com a país.
Podem arribar a entendre’s en aquest tema com en moltes ocasions, amb la resta de forces polítiques catalanes, convençuts que en política fiscal l’acció unitària solament pot beneficiar al conjunt dels catalans i les catalanes. Perquè un pacte únic de CiU i PP com està succeint amb la reforma laboral o el decret de mesures d’augment de l’IBI, de retallades, no beneficia en absolut als interessos de la majoria de famílies catalanes.
