El lema de la manifestació era inequívoc: “Catalunya nou estat d’Europa”. Per tant, tots els presents a la manifestació acceptaven que la seva presència s’associés a la demanada de la secessió de Catalunya d’Espanya. Motiu suficient perquè el PSC no participés de la manifestació, ja que no som un partit independentista.
Personalment, comparteixo les reflexions que feia el primer secretari del PSC, el company Pere Navarro, que es va reafirmar amb els valors de: democràcia, catalanisme, federalisme i d’esquerres i es va comprometre a que el PSC segueixi treballant per la unitat civil del poble de Catalunya, per l’aprofundiment del seu autogovern, per un finançament just i per la cohesió social. Perquè des del PSC volem que les llibertats nacionals i el progrés social vagin units.
No obstant, no podem negar l’èxit de la manifestació i hem de reflexionar, amb les diferents causes de tensió social i política que estan presents avui a Catalunya i que es van visualitzar el passat dia 11, com:
1. Els sentiments actuals de desencís i decepció en relació amb Espanya.
2. La manifestació reivindicava clarament la independència i, en definitiva, la preocupació amb un autogovern insuficient i un finançament injust. Tanmateix, el finançament i l’autogovern també es poden millorar des del federalisme. No oblidem que el finançament que tenim actualment és el millor que ha tingut mai Catalunya!
3. El govern d’Espanya ha de donar una resposta inequívoca, a l’alçada de les expectatives del poble de Catalunya. Mai en la curta història de la nostra democràcia havia crescut tant, i en tan poc temps, la tensió territorial entre els catalans envers la resta d’Espanya i, és clar, que les polítiques, recentralitzadores i regressives, del Partit Popular són protagonistes d’aquesta tensió mai coneguda.
4. El Govern de Catalunya i el president de Catalunya no poden continuar mantenint-se al marge del clam que ell mateix va fer seu. El resultat de la manifestació obliga al Govern, i a CiU, a abandonar definitivament l’ambigüitat davant el conjunt del poble de Catalunya i a posicionar-se clarament sobre quin és el seu camí: el del pacte fiscal i, per tant, el de la negociació amb Espanya, o el de la independència. I si aquest és el debat, des del PSC, estem per l’acord i la negociació. Volem impulsar un nou marc de relacions federals entre Catalunya i Espanya, que doni resposta a aquestes demandes i a aquest greuge que sent majoritàriament el poble de Catalunya.
5. No s’ha posat remei al cop rebut pel progrés de l’autogovern de Catalunya a causa de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.
6. El sistema politicoinstitucional no és capaç de donar resposta als problemes de la ciutadania i existeix rebuig a les polítiques de regressió social, que estan fent retrocedir el nostre model propi de cohesió. Amb aquest context socioeconòmic, cada vegada més gent associen la independència com una solució a la crisi actual. No obstant, la independència si no és d’esquerres pot comportar més retallades i més desigualtats socials. En aquest sentit, és interessant la reflexió d’en jordi Serrano: “Ara estem vivint uns moments de canvi de rumb derivats de la manca de resposta del federalisme a la manifestació de juliol del 2010. Es veia a venir. El federalisme ha estat hegemònic des de la transició, ara ja no. Cal fer com Pi i Margall a finals de segle XIX, reclamar una entesa entre federalistes i independentistes (republicans i catalanistes) en la defensa d’una Catalunya amb una hegemonia d’esquerres en el seu disseny. Si no el primer conseller d’economia i finances del Govern de la Generalitat d’una Catalunya independent serà un neoliberal com Sala Martín i jo hi vull en Vicenç Navarro construint el millor estat del benestar d’Europa”.
El que està clar és que amb les reaccions a la manifestació es visualitzen els interessos i les diferències entre partits. Per exemple, estic content que el secretari general del PSOE, en Rubalcaba, al valorar la manifestació, deixés constància de que Espanya té un problema. En canvi, el PP, segueix fent declaracions com: “Mas y CiU han traspasado la línea roja. Pasan del planteamiento de pacto fiscal que muchos podían entender al error histórico de la independencia”. Perquè, des del meu punt de vista, l’error no és que la gent s’hagi manifestat, sinó que tanta gent hagi trobat motius per reclamar la independència.
Desprès d’aquestes reflexions, el que està clar és que la manifestació del passat dimarts obre una sèrie d’interrogants i la possibilitat de debatre els avantatges i inconvenients, reals, d’aquesta independència anhelada per un sector important de la societat civil catalana. Un debat que ha d’analitzar si la independència és l’únic model que aportarà millores en el finançament i l’autogovern. Segurament, aquest debat ha de finalitzar amb la convocatòria d’un referèndum. Josep Paré Aregall @jparegall ------------------------- (Article publicat a osona.com el 16/09/2012)
