jueves, septiembre 27, 2012

i ara què?

Després de l’estiu, Osona.com ha tornat a obrir la secció d’articles d’opinió, una oportunitat de reflexionar sobre l’actualitat. Personalment, vull aprofitar aquestes primeres línies per agrair que comptin amb mi i, lògicament, aquesta setmana, l’anàlisi de l’actualitat està clarament marcada per la manifestació del passat dia 11, una de les més importants que hem tingut a Catalunya i que ha tingut una important presència d’osonencs i osonenques.


El lema de la manifestació era inequívoc: “Catalunya nou estat d’Europa”. Per tant, tots els presents a la manifestació acceptaven que la seva presència s’associés a la demanada de la secessió de Catalunya d’Espanya. Motiu suficient perquè el PSC no participés de la manifestació, ja que no som un partit independentista.

Personalment, comparteixo les reflexions que feia el primer secretari del PSC, el company Pere Navarro, que es va reafirmar amb els valors de: democràcia, catalanisme, federalisme i d’esquerres i es va comprometre a que el PSC segueixi treballant per la unitat civil del poble de Catalunya, per l’aprofundiment del seu autogovern, per un finançament just i per la cohesió social. Perquè des del PSC volem que les llibertats nacionals i el progrés social vagin units.

No obstant, no podem negar l’èxit de la manifestació i hem de reflexionar, amb les diferents causes de tensió social i política que estan presents avui a Catalunya i que es van visualitzar el passat dia 11, com:

1. Els sentiments actuals de desencís i decepció en relació amb Espanya.

2. La manifestació reivindicava clarament la independència i, en definitiva, la preocupació amb un autogovern insuficient i un finançament injust. Tanmateix, el finançament i l’autogovern també es poden millorar des del federalisme. No oblidem que el finançament que tenim actualment és el millor que ha tingut mai Catalunya!

3. El govern d’Espanya ha de donar una resposta inequívoca, a l’alçada de les expectatives del poble de Catalunya. Mai en la curta història de la nostra democràcia havia crescut tant, i en tan poc temps, la tensió territorial entre els catalans envers la resta d’Espanya i, és clar, que les polítiques, recentralitzadores i regressives, del Partit Popular són protagonistes d’aquesta tensió mai coneguda.

4. El Govern de Catalunya i el president de Catalunya no poden continuar mantenint-se al marge del clam que ell mateix va fer seu. El resultat de la manifestació obliga al Govern, i a CiU, a abandonar definitivament l’ambigüitat davant el conjunt del poble de Catalunya i a posicionar-se clarament sobre quin és el seu camí: el del pacte fiscal i, per tant, el de la negociació amb Espanya, o el de la independència. I si aquest és el debat, des del PSC, estem per l’acord i la negociació. Volem impulsar un nou marc de relacions federals entre Catalunya i Espanya, que doni resposta a aquestes demandes i a aquest greuge que sent majoritàriament el poble de Catalunya.

5. No s’ha posat remei al cop rebut pel progrés de l’autogovern de Catalunya a causa de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.

6. El sistema politicoinstitucional no és capaç de donar resposta als problemes de la ciutadania i existeix rebuig a les polítiques de regressió social, que estan fent retrocedir el nostre model propi de cohesió. Amb aquest context socioeconòmic, cada vegada més gent associen la independència com una solució a la crisi actual. No obstant, la independència si no és d’esquerres pot comportar més retallades i més desigualtats socials. En aquest sentit, és interessant la reflexió d’en jordi Serrano: “Ara estem vivint uns moments de canvi de rumb derivats de la manca de resposta del federalisme a la manifestació de juliol del 2010. Es veia a venir. El federalisme ha estat hegemònic des de la transició, ara ja no. Cal fer com Pi i Margall a finals de segle XIX, reclamar una entesa entre federalistes i independentistes (republicans i catalanistes) en la defensa d’una Catalunya amb una hegemonia d’esquerres en el seu disseny. Si no el primer conseller d’economia i finances del Govern de la Generalitat d’una Catalunya independent serà un neoliberal com Sala Martín i jo hi vull en Vicenç Navarro construint el millor estat del benestar d’Europa”.

El que està clar és que amb les reaccions a la manifestació es visualitzen els interessos i les diferències entre partits. Per exemple, estic content que el secretari general del PSOE, en Rubalcaba, al valorar la manifestació, deixés constància de que Espanya té un problema. En canvi, el PP, segueix fent declaracions com: “Mas y CiU han traspasado la línea roja. Pasan del planteamiento de pacto fiscal que muchos podían entender al error histórico de la independencia”. Perquè, des del meu punt de vista, l’error no és que la gent s’hagi manifestat, sinó que tanta gent hagi trobat motius per reclamar la independència.

Desprès d’aquestes reflexions, el que està clar és que la manifestació del passat dimarts obre una sèrie d’interrogants i la possibilitat de debatre els avantatges i inconvenients, reals, d’aquesta independència anhelada per un sector important de la societat civil catalana. Un debat que ha d’analitzar si la independència és l’únic model que aportarà millores en el finançament i l’autogovern. Segurament, aquest debat ha de finalitzar amb la convocatòria d’un referèndum.   Josep Paré Aregall @jparegall ------------------------- (Article publicat a osona.com el 16/09/2012)

Polítiques socioeconòmiques en temps de crisi

El més important que hauríem de tenir en compte com a societat (i vetllar-ho des de les administracions públiques) és que en temps de crisi les diferencies socials no augmentin. I, també, que la convivència no es trenqui.


La crisi actual ha vingut desprès d’una època de bonança econòmica molt important on el creixement econòmic es va basar, en bona part, en el sector de la construcció i en poder accedir al crèdit fàcilment. El que és més preocupant d’aquest passat no tan llunyà és que la cultura de l’esforç i la solidaritat van perdre significat enfront de l’individualisme i el diner fàcil (amb el mínim esforç). En l’actualitat, això representa que hem de revaloritzar els valors de l’esforç i la solidaritat i que les expectatives reals que tenim com a societat, i que tenen les empreses i famílies, són incertes i, en la majoria de casos, requereixen de canvis personals significatius.

Per tant, com administració pública, i com a societat, hem de demostrar que, tot i que podem oferir poques solucions a curt termini i que la dificultat per trobar feina en poc temps es elevada, que les administracions locals estem al servei dels ciutadans i volem treballar per no deixar ningú exclòs de la societat.

Des dels municipis, amb la voluntat de treballar mesures que aportin solucions concretes a la conjuntura de crisi econòmica actual, hem de desenvolupar projectes que es basin en treballar de forma integrada des dels serveis de promoció econòmica, l’àrea de benestar social i els espais de formació d’adults. I aquest treball, hauria d’esta basat amb els següents objectius:

- treballar des de la proximitat
- optimitzar els recursos existents
- treballar de forma transversal i en xarxa entre els serveis del propi municipi
- donar solucions reals a les necessitats personals
- vetllar per la convivència del món local

La necessitat d’aquest treball coordinat sorgeix de visualitzar que, amb el context de crisi actual, les necessitats personals i solucions a aplicar no són iguals per a tothom ja que la crisi accentua les diferències. És en moments com aquest quan la integració laboral i social pren una rellevància cabdal i les solucions no són úniques ni globals, sinó que es requereix d’un treball individualitzat, integral, creatiu i adaptat a les necessitats de cada persona.

Evidentment, tot aquest treball que podem i hem de fer des dels municipis per garantir la igualtat d’oportunitats, i evitar que la convivència es trenqui, topa amb les mesures que s’estan prenent des del govern central (PP) i autonòmic (CiU) que retallen els recursos per: poder oferir plans i oficines d’ocupació, per oferir polítiques educatives, per fer polítiques socials, etc.

Tanmateix, des dels municipis, si amb aquest treball basat en la proximitat aconseguim generar confiança i il·lusió i aprofitem les xarxes socials que existeixen a cada poble, a mig termini podrem aconseguir que el capital humà de la nostra societat s’hagi revaloritzat i puguem afrontar el futur amb més bones expectatives.

L’exemple més clar seria amb el nombre d’aturats que hi ha en un municipi. Perquè darrera de cada aturat hi ha una problemàtica i una necessitat diferent. Per exemple: Tots busquen feina? Tots tenen les mateixes probabilitats per trobar feina? Tots tenen les mateixes necessitats? Tots els aturats d’un poble estan registrats a l’Oficina de treball? Evidentment les respostes són que no! Per tant, el que s’ha de fer des de l’àmbit municipal es intentar conèixer aquestes realitats i planificar plans de treball individuals que a mig termini puguin aportar solucions.

De les necessitats i/o habilitats que s’han de treballar bàsicament podríem diferenciar:

- les necessitats socials
- les necessitats laborals
- les necessitats formatives
- les habilitats per emprendre activitats econòmiques
- entitats o persones que tenen altres interessos i/o necessitats

Acabaré l’article amb l’exemple de la formació. Que la formació és important ningú ho pot negar. Que la formació ajudarà a tots els desocupats a trobar feina això tampoc és cert. Per tant, amb el problema que ens trobem és que hi ha dos paranys: el primer que és assegurar que la formació és imprescindible i el segon, dir que formar-se no serveix per res.

Jo prefereixo pensar que a cada persona la formació adequada li serà d’utilitat si per les seves expectatives laborals o personals li aporta un valor afegit en el seu currículum o a nivell personal. Per exemple, certificar els coneixements en Tecnologies de la Informació i la Comunicació (ACTIC) és vàlid per a molts ventalls de professionals, però no per a tots. Igual que els idiomes, que és útil per a molta gent, però no per a tothom ni de la mateixa manera. Per tant, no desprestigiem (i potenciem) el fet de formar-se, però tampoc el sobredimensionem com a solució per a tot i en tots els casos.

En fi, el moment és molt complex, però precisament per aquest motiu no podem deixar que la convivència i les igualtats d’oportunitats desapareguin perquè això, com a societat, ens farà més pobres. I com administracions, enlloc de culpar i justificar les retallades per la situació econòmica, el que ens hauria de preocupar és com afecten les decisions polítiques a les famílies i a les empreses del nostre país. Hem de generar oportunitats, il·lusió i confiança des del sector públic.

Josep Paré Aregall
@jparegall
--------------------
(Article Publicat a osona.com el 29/06/2012)



Dreta i esquerra no és el mateix!

(Article publicat a osona.com el 30/05/2012)

Amb la bonança econòmica, els partits majoritaris o tradicionals, amb la voluntat d’ampliar el seu nombre de votants van centrar les seves polítiques i discursos perdent (o deixant de banda) la seva ideologia tradicional... i amb la situació actual han acabat perdent la credibilitat. I, el que és més greu, la confiança de la població, perquè ara la gent necessita propostes concretes per als problemes que estem tenint com a societat, tot i que és important matisar que les possibles solucions no seran iguals si les apliquen governs de dretes que d’esquerres.


No obstant aquesta realitat, l’esquerra sempre ha intentat reafirmar les seves polítiques i conviccions, a diferència de la dreta, que sempre ha negat la seva ideologia i s’ha volgut posicionar com el referent del centre en el debat. I si en aquest fet hi sumem errors que s’han comès des dels governs i que des de certs mitjans de comunicació i tertulians tendenciosos s’ha afirmat que esquerra i dreta són el mateix, això ha contribuït que els partits hagin desorientat el seu votant, hagin perdut el suport majoritari de la població i els beneficiats n’hagin sigut nous partits que amb els seus discursos populistes, demagogs i sense tabús s’han posicionat com els referents de la dreta o l’esquerra amb les seves propostes. D’exemples en trobaríem varis, però segurament els més clars i propers son França o Grècia.

També és cert que els resultats vénen condicionats per la percepció que tenen els votants de la gestió dels governs anteriors... però el que està clar es que la gent te problemes socioeconòmics importants i vol solucions! I, evidentment, per buscar aquestes solucions, acaba optant per votar aquells partits que fan les propostes en què ideològicament s’hi senten mes identificats. Per tant, centrar el debat entre esquerra i dreta i visualitzar les diferències no només és útil, sinó que també és necessari per recuperar la confiança de la població en la política, especialment, perquè la població vol missatges clars i solucions concretes. I en aquest sentit és important dir que les mesures i solucions que es proposen des de la dreta o des de l’esquerra no són les mateixes... i el que és més greu, les conseqüències per a la població, tampoc.

A Catalunya, no obstant, hi ha un problema afegit. El conflicte territorial mal resolt amb Espanya fa que els ciutadans també esperem que els partits no només centrin el seu discurs entre l’esquerra i la dreta, sinó que també posicionin el seu perfil polític amb la defensa dels interessos nacionals. I així el votant no només ha de votar entre partits d’esquerra o dreta, sinó que també ha de definir el seu vot entre aquells partits que defensen millor els interessos de Catalunya. En aquest aspecte, a mi m’agradaria apel·lar que la gent analitzes els fets i no les paraules de certs partits.

Evidentment que és important defensar Catalunya! Però també és important defensar els drets i deures dels catalans i catalanes. I amb el context actual, no només hem de defensar l’autogovern de Catalunya sinó que hem de defensar els serveis públics que garanteixen la igualtat dels ciutadans. O el que és el mateix, no podem deixar que darrera els debats nacionals es distorsionin o s’amaguin les retallades. A Catalunya trobaríem exemples, però a Espanya també. Una de les polítiques amb més habilitats per desviar l’atenció dels debats es Esperanza Aguirre. Aquesta setmana, quan s’ha fet públic que Madrid ha mentit amb les xifres del dèficit de la seva comunitat autònoma ella, com a presidenta, ha sortit amb declaracions que barregen el futbol i la política i així, una vegada més, ha desviat l’atenció mediàtica.

Tanmateix, penso que ara més que mai, hem d’aprofitar la crisi econòmica per dir que esquerra i dreta no són el mateix i que les polítiques que es fan des de la dreta perjudiquen als més desafavorits. Un bon exemple, el vaig sentir aquest diumenge (1), quan l’exministre d’Educació, el sr. Mayor-Zaragoza va dir: “No podem culpabilitzar de la mateixa manera les comunitats autònomes que el seu dèficit és per haver construït escoles i hospitals, que les comunitats que tenen dèficit per haver fet inversions o despesa que no ha revertit en millorar el benestar dels seus ciutadans, com fer un circuit urbà de fòrmula1”. A més, l’exministre va parlar de les desigualtats que es poden crear, quan es posen barreres d’entrada per accedir a l’educació o quan l’accés a la sanitat deixa de ser universal i gratuït.

És cert que ara hi ha menys recursos, però precisament per aquest motiu no podem renunciar a tot el que s’ha lluitat al llarg del segle XX i que ha permès augmentar la convivència i garantir l’estat del benestar a la nostra societat. I menys ho podem acceptar, quan totes les retallades que es fan i que es proposen tenen uns clars interessos de privatització dels serveis públics, que lluny d’optimitzar l’eficiència de l’administració pública i millorar els serveis públics, del que servirà realment és per carregar-s’ho tot i augmentar les desigualtats entre els més rics i els més necessitats. Realment volem això?

Solucions n’hi ha, segurament no totes a curt termini i algunes requereixen el consens de diferents forces polítiques. Com seria l’exemple de que Catalunya ha de seguir millorant el seu model de finançament, però no oblidem que l’actual és el millor que ha tingut Catalunya i que els pitjors models de finançament per Catalunya han sigut els que van pactar CiU i el PP el 1996 i 2001. I és que a diferencia del que ens volen fer creure, CiU sempre ha preferit els pactes amb el PP per poder desenvolupar polítiques de dretes a Catalunya encara que això afectés al benestar dels catalans i catalanes i perjudiqués els interessos de Catalunya.

El que està clar és que disminuir les beques en educació i augmentar el cost d’estudiar FP o estudis universitaris no farà que tinguem una població més preparada i encara menys que el futur sigui més pròsper i just del que tenim actualment. Ans al contrari!

Ara, amb la crisi, hem de reivindicar que volem polítiques socials des de les administracions públiques perquè amb l’excusa de la conjuntura socioeconòmica actual no podem deixar que CiU i PP es carreguin tots els serveis públics que hem aconseguit tenir. Precisament, la crisi hauria de servir per reafirmar les nostres conviccions d’una societat solidària que reclama polítiques d’esquerres que no deixin de banda els més desafavorits i que, des dels governs, es defensi la igualtat d’oportunitats i es facin polítiques per garantir l’accés a l’educació i a la sanitat i polítiques actives que fomentin l’ocupació i reactivin l’economia.

Josep Paré Aregall
@jparegall

-----------------------------

(1). Diumenge 20 de maig de 2012 al programa “Salvados” d’en Jordi Evole